Pagar per treballar: l'economia de l'application fee

L'únic ofici on el candidat paga l'entrevista

Prova de fer això a qualsevol altre sector. Truques a una empresa, dius que vols la plaça, i abans de saber si algú llegirà el teu currículum et demanen trenta euros. No per la plaça: pel fet de mirar-se't. Si no et trien, els trenta euros es queden allà. Si et trien, també.

A la resta del mercat laboral, cobrar a qui busca feina pel fet de considerar-lo té norma escrita en contra, i en més d'un lloc és directament il·lícit. El Conveni 181 de l'Organització Internacional del Treball, del 1997, ho resol en una frase: les agències privades d'ocupació «no cobraran, ni directament ni indirectament, ni totalment ni parcial, cap taxa ni cost als treballadors». Al Regne Unit la prohibició té cinquanta anys i rang de llei — la secció 6 de l'Employment Agencies Act del 1973 diu que qui porta una agència de col·locació «no demanarà ni rebrà, directament o indirectament, cap import de cap persona» per buscar-li feina—, i a l'Estat espanyol l'article 42.4 de la Llei d'ocupació ho diu amb dues paraules que val la pena retenir: «en tot cas» es garantirà a les persones treballadores «la gratuïtat per la prestació de serveis d'intermediació».

Cap d'aquestes normes no parla de convocatòries d'art, i no en va: una convocatòria no és una agència de col·locació, i no dic que qui cobra estigui infringint res. El que dic és que la idea que l'aspirant pagui per ser mirat està prou identificada com perquè hi hagi norma escrita en contra a l'OIT, al Regne Unit i a l'Estat espanyol, i que a les arts visuals aquesta mateixa idea té botiga oberta. S'hi diu application fee, entry fee, taxa d'inscripció o —la meva preferida, per la sinceritat— reading fee: la tarifa de lectura. Es paga amb targeta, en tres clics, i el rebut arriba per correu abans que el jurat s'hagi reunit.

No estic descobrint res. Fa dècades que el sector se'n queixa a intervals regulars, sempre amb la mateixa estructura: un article, una tanda de comentaris indignats, i cap número. Daniel Grant ho escrivia el 2010 amb la frase que encara aguanta: les taxes «posen la càrrega econòmica de l'exposició sobre les espatlles de qui té menys diners per començar». El que ha faltat sempre és la comptabilitat. Això és el que aporto aquí, i ve amb totes les seves esquerdes a la vista.

Què costa una application fee, segons la meva base de dades

Primer, el que no puc dir. Tinc 1.511 convocatòries recollides, i només 151 —el 10,0 %— porten el camp del preu omplert. De les altres 1.360 no en sé el preu: no en sé que siguin gratuïtes, en sé que callen. Silenci no vol dir gratis, i tot el que ve a continuació és sobre aquestes 151, no sobre el sector.

Ara bé, això no és només el límit de la meva mostra. És la primera troballa. Que 1.360 de 1.511 —el 90,0 %— no diguin què costa presentar-s'hi no és un forat de la meva canonada: és el que hi ha publicat, i és el que troba qualsevol persona que obri aquelles mateixes pàgines. El preu gairebé mai no viu al costat del premi, que és on el llegiries abans de decidir res; viu tres clics més endins, al final del formulari, dins d'una passarel·la de pagament, quan ja has triat les obres, has escrit el text i tens la targeta a la mà. Un preu que només apareix quan ja has fet la feina no és informació: és un peatge col·locat al lloc exacte on costa més fer marxa enrere. Que el 90,0 % calli és el resultat, no la nota al peu.

Pitjor encara, i ho dic perquè és el primer que hauria de saltar-li a qui vulgui rebatre'm: aquest subconjunt està esbiaixat cap a les de pagament. Qui cobra ho ha de dir en veu alta, perquè hi ha una passarel·la de pagament pel mig; qui no cobra, sovint no diu res, perquè no cal. Si el biaix va en alguna direcció, va en la meva contra. Les xifres de sota són el sostre d'un percentatge i el terra d'un import.

Amb això dit, de les 151:

• 65 diuen explícitament que són gratuïtes (43,0 %).
• 67 cobren una taxa en el moment d'enviar la candidatura (44,4 %) — l'application fee estricta: pagues per ser llegit, guanyis o no.
• 5 cobren només si et trien (quota de participació, penjada d'obra, alta de soci).
• 14 no cobren per llegir-te: et venen l'estada (lloguer d'estudi, matrícula del taller, preu per setmana). Aquestes les trec del compte a posta, i explico per què més avall.

Sumant les dues primeres formes de peatge de selecció: 72 de 151, el 47,7 %. Gairebé la meitat de les convocatòries que diuen el preu et cobren per ser considerat.

Dels 67 que cobren per aplicar, en tinc l'import de 49 (la resta diuen «Yes» o donen una xifra sense moneda; no me la invento). Aquí surten els números que la discussió porta dècades sense tenir:

• la més barata: 9,20 €
• mediana: 29,00 €
• mitjana: 45,65 €
• la més cara: 325,00 €

La mediana de 29 € són tres hores i mitja al salari mínim espanyol del 2026, que és de 8,45 € l'hora. Presentar-se una sola vegada a totes quaranta-nou costa 2.236,90 € —gairebé dues mensualitats senceres d'aquell salari— i aquesta xifra és un terra, no un sostre: he agafat sempre la tarifa base, la d'una obra, una persona i cap suplement. La segona obra, el grup i el no-soci sempre paguen més.

El repartiment és el d'un producte de consum, no el d'una despesa administrativa: una de sota de 10 €, quinze entre 10 i 25, vint-i-cinc entre 25 i 50 —el gruix— quatre entre 50 i 100, i quatre per sobre de 100 €.

Val la pena comparar-ho amb l'única altra xifra pública que he trobat. La plataforma EntryThingy va publicar el febrer del 2026 una mitjana d'uns 20 dòlars sobre més de 2.000 convocatòries del seu propi catàleg —una mostra molt més gran que la meva i esbiaixada d'una altra manera (és el seu producte). Que la seva mitjana i la meva mediana surtin al mateix ordre de magnitud és, probablement, la millor notícia metodològica d'aquest article: dues bases de dades diferents, amb biaixos diferents, diuen el mateix. Entre vint i trenta euros per sobre.

I quan mires qui cobra, el patró és net i incòmode:

• premis: 15 de 18 (83,3 %)
• exposicions: 33 de 40 (82,5 %)
• publicacions: 7 de 10 (70 %)
• festivals: 6 de 13 (46,2 %)
• residències: 9 de 39 (23,1 %)
• beques i encàrrecs: 0 d'11

Com més s'assembla a un concurs, més es cobra. Com més s'assembla a un contracte —una beca pública, un encàrrec— menys, i sovint gens. No és una casualitat: és la diferència entre un procés que ha de justificar diners davant d'algú i un que no.

El model loteria: quantes candidatures paguen el premi

Aquí és on la comptabilitat es posa interessant, i on he d'anar amb més compte.

De les meves dades en surten 4 convocatòries que declaren alhora la taxa amb import i un premi amb xifra. Són poques, i que en siguin poques també és una dada: la majoria anuncia el premi en prosa («exposició, visibilitat, oportunitats de futur») i d'aquí no en surt cap número. Dividint el premi per la taxa s'obté una cosa molt concreta: quantes candidatures de pagament calen perquè les taxes cobreixin el premi sencer.

• The Discerning Eye — 15 £ de taxa, premis per sobre de 9.000 £: 600 candidatures.
• The British Art Prize — 24 £, fons de premis per sobre de 10.000 £: 417.
• Society of Wildlife Artists — 22 £ per obra, 5.000 £ en premis: 227.
• The Homiens Art Prize — 35 $ la primera obra, tres premis de 1.000 $: 29. (La taxa no és en aquella pàgina: és al formulari, tres clics més endins, tal com deia més amunt. Cal dir, això sí, que hi reserven un nombre limitat de candidatures gratuïtes «sense preguntes» per ronda, i que ho expliquen.)

Mediana de les quatre: 322 candidatures. Aquesta és l'obra que acompanya l'article, i és literalment això: tres-centes vint-i-dues marques de recompte, i una de sola a sota de la ratlla.

N'eren cinc mentre escrivia aquest apartat, i val més que expliqui per què ara en són quatre. La cinquena era una convocatòria de so de Düsseldorf que tenia desada amb una taxa de 100 € i un premi de 750: vuit candidatures per cobrir-lo, el cas més escandalós de la llista. En anar a buscar-ne l'enllaç per posar-lo aquí, resulta que és Soundcinema Düsseldorf, que no cobra res per presentar-s'hi: els 100 € són el caixet brut que cobra cadascuna de les deu obres seleccionades, i els 750 € són cadascun dels tres premis. La meva canonada havia llegit un pagament a l'artista com un pagament de l'artista —just al contrari— i m'havia convertit en exemple d'abús justament la convocatòria de la llista que paga la gent. La fila és fora del recompte sencer, no només d'aquest apartat, i el motiu i els enllaços són escrits dins de la consulta, a l'apartat 0 de la sortida. Sense anar a buscar la font no ho hauria vist mai, i és tot el que demano dues seccions més avall: que la xifra es pugui obrir.

Ara la lletra petita, que va en negreta perquè és la part que la gent es salta: no sé quanta gent s'hi presenta. Ningú no publica el recompte de candidatures. Per tant això no diu que aquestes convocatòries guanyin diners, ni que els organitzadors s'estiguin enriquint, ni que hi hagi cap engany. Diu una altra cosa, més seca: passades les 322 candidatures, el premi ja no surt de la butxaca de qui convoca sinó de la de qui no guanyarà. A partir d'aquell punt, la institució no finança un premi: n'administra una col·lecta entre els aspirants.

(Dues advertències més, perquè la xifra és fràgil i val més dir-ho jo que no pas que ho digui algú altre. La primera: quatre casos són quatre casos, i acabes de veure què li passa a una mediana així quan se n'hi mou un. La segona: el premi l'he calculat jo, llegint el text que publica cada convocatòria, en comptes de fer servir el camp de premi que la meva pròpia canonada ja tenia desat — perquè comparant-lo amb l'original vaig veure que converteix les lliures a euros en unes files i no en d'altres. Les dues xifres, la meva i la seva, surten impreses una al costat de l'altra al fitxer de resultats.)

I resulta que això té una norma escrita, del propi sector, des de fa dècades. La College Art Association —la principal associació acadèmica d'art dels Estats Units— ho diu amb totes les lletres al seu estàndard sobre espais expositius: una taxa nominal és raonable si qui munta l'exposició és una institució sense ànim de lucre; les taxes en espais comercials estan «fortament desaconsellades»; i els fons de les taxes «no s'haurien de fer servir com a mitjà directe per atorgar premis en metàl·lic ni com a operació lucrativa». La regla existeix. Només li faltava algú que en comptés el compliment.

Al Canadà van encara més lluny: la CARFAC, el sindicat d'artistes visuals, considera directament que «el pagament de taxes d'inscripció no és apropiat en una exposició d'obra d'artistes professionals», i el substitueix pel seu barem de tarifes mínimes d'exposició: el flux va en l'altre sentit, de la institució cap a l'artista.

La segona factura: pagar després que et triïn

Hi ha una variant més elegant, i és la que m'ha semblat més reveladora de totes.

Cinc de les convocatòries de les meves dades no cobren per aplicar: cobren quan t'accepten. Una quota de participació, una taxa per obra penjada, una alta de soci que resulta obligatòria un cop has passat el sedàs. La mediana d'aquesta segona factura és de 30 €, i la més cara arriba a 117 € (una alta de soci de 100 £ que els artistes seleccionats han de fer «a tarifa subvencionada»).

Llegit en veu alta: t'han triat, i encara has de pagar. La selecció ha deixat de ser el premi i ha passat a ser el producte. Has comprat una carta d'acceptació.

Aquest model té un nom antic al món de l'edició —la vanity press, l'editorial que et publica si pagues— i una versió galerística documentada, la vanity gallery. El que ha canviat el 2026 no és el model: és que ara viatja dins del mateix formulari que les convocatòries serioses, amb el mateix disseny i el mateix botó blau.

Qui va construir la caixa

Cobrar trenta euros a mil desconeguts era, fa vint anys, un maldecap logístic. Avui és una casella.

Però la caixa és més vella que la casella, i té paperassa. El 1979 el Consell de les Arts de la Gran Bretanya va posar en marxa un sistema per pagar els artistes per exposar: cent lliures per exposició individual, diners públics, i el flux en el sentit correcte. La mateixa a-n en conserva l'arxiu i n'ha publicat la història sencera, 112 pàgines de documents originals. A la pàgina 89 hi ha un informe de North West Arts del 1988 que proposa apujar aquella tarifa de 100 a 250 lliures i que, com tota norma, porta la seva llista d'exclusions. Les exposicions que no hi entren són tres: les d'entitats per als seus propis socis, les d'aficionats i —textualment— «Competitions or open exhibitions». Concursos i convocatòries obertes.

Rellegeix-ho amb calma, perquè és la frase que explica mig article. Just quan s'estava construint el mecanisme que fa que la institució pagui l'artista per exposar, les convocatòries obertes en van quedar fora per definició. El lloc on avui es cobra per entrar és exactament el lloc que fa gairebé quaranta anys es va deixar sense obligació de pagar. La casella d'ara no va inventar res: va automatitzar un buit que ja hi era.

Les plataformes de candidatures —Submittable, CaFÉ, CuratorSpace, FilmFreeway, EntryThingy— han fet amb les taxes el que Stripe va fer amb el comerç: eliminar-ne la fricció fins a fer-les invisibles. I algunes hi tenen un incentiu directe. La pàgina de preus de FilmFreeway descriu el model amb una claredat que agraeixo: els festivals que cobren inscripció paguen una comissió sobre el que recapten; els que no cobren, no paguen comissió. (La pàgina bloqueja els lectors automàtics; s'ha de mirar al navegador, com he hagut de fer jo.)

No cal cap conspiració per veure què hi passa. Quan la infraestructura és gratuïta per a qui no cobra i es finança amb un percentatge de qui sí, el sistema no obliga ningú a res: simplement fa que cobrar sigui la manera més fàcil d'existir. Els incentius no persuadeixen, col·loquen.

Contra aquesta facilitat hi ha, sobre el paper, posicions sindicals escrites. A Anglaterra, l'Artists' Union England —un sindicat registrat— ho diu al mateix document on publica les seves tarifes mínimes: «objectem a les ‘oportunitats’ de pagament i a la normalització d'aquesta pràctica dins del sector», perquè «perjudiquen encara més els treballadors autònoms i precaris i agreugen la desigualtat». A Austràlia, el Codi de bones pràctiques de la NAVA dedica un apartat sencer a premis i concursos i hi deixa la frase més seca de totes: «és bona pràctica no cobrar als qui s'hi presenten». Si acaben cobrant, el codi els demana que la taxa es quedi entre 10 i 30 dòlars per obra.

Tenim, doncs, un sindicat anglès, un de canadenc, l'organisme sectorial australià i una associació acadèmica dels Estats Units dient el mateix des de quatre països i tres continents. I, davant seu, una casella que es marca en un segon.

La defensa honesta de la taxa (i on s'esquerda)

Ara la part que un article covard es saltaria, perquè la defensa és millor del que el gremi acostuma a admetre.

Muntar una convocatòria costa diners de debò. Algú ha de llegir vuit-centes candidatures, i llegir-les bé és una feina que s'ha de pagar. Un jurat honorat és un jurat que s'ha compromès a dedicar-hi hores. La plataforma cobra. Les despeses de transacció existeixen. I hi ha un argument menys confessable però real: la taxa és un filtre de serietat, i sense ella la mateixa gent envia la mateixa carpeta a tot arreu i els organitzadors s'ofeguen.

Tot això és cert. El problema no és que la taxa financi res: és qui n'assumeix el risc. En qualsevol altre sector, el cost de seleccionar l'assumeix qui selecciona, perquè és qui obté el benefici de triar bé. Aquí s'ha traslladat a l'aspirant, que és qui té menys informació, menys marge i menys probabilitats. I s'ha traslladat de la manera més regressiva possible: una quota plana, idèntica per a qui té una renda i per a qui no.

Hi ha maneres conegudes de finançar la lectura sense fer-ho així, i ja funcionen: incloure el cost del jurat al pressupost del projecte —que és el que fa qualsevol convocatòria pública—, exempcions automàtiques per renda, taxes retornables als no seleccionats, o simplement publicar les xifres. Sobre això últim, l'edició literària ens porta vint anys d'avantatge: després que Foetry.com destapés el 2004 que alguns jurats de concursos de poesia premiaven persones properes, el sector es va dotar d'un codi ètic de concursos que exigeix declarar els conflictes d'interès i fer pública la mecànica de selecció. Hi va caldre un escàndol. A les arts visuals encara no n'hi ha hagut cap prou gros.

La loteria és regressiva, i això fa dècades que se sap

L'estructura econòmica d'una convocatòria de pagament amb premi és, sense metàfora, la d'una loteria: molta gent posa una quantitat petita, una se'n queda una de gran, i el valor esperat de cada bitllet és inferior al seu preu.

I de loteries en sabem molt. Clotfelter i Cook ho van documentar el 1989 a Selling Hope: la loteria és més regressiva que la majoria d'impostos, inclosos l'IVA i els que graven l'alcohol i el tabac, perquè qui té menys hi destina una proporció més gran del que té. I sabem per què funciona: Kahneman i Tversky van demostrar el 1979 que sobreponderem sistemàticament les probabilitats petites. Un 0,8 % se sent com un 5 %. Trenta euros semblen barats quan el premi són deu mil.

I la queixa tampoc no és nova. És tan antiga que ja té arxiu.

El 1969, a Nova York, un grup d'artistes, escriptors i treballadors de museu va plantar-se davant del MoMA amb una llista de tretze demandes: que els artistes tinguessin veu al patronat, que l'entrada fos gratuïta, que hi hagués una audiència pública sobre la relació del museu amb qui fa les obres. Aquella Art Workers' Coalition va durar dos anys llargs i va deixar Documents 1, un facsímil de 121 pàgines que es pot descarregar sencer i de franc. És la queixa laboral fundacional del sector, i ja porta la seva forma definitiva: molts testimonis, cap recompte.

D'aleshores ençà el patró es repeteix cada dècada, sempre amb la mateixa asimetria. El 2010 el col·lectiu W.A.G.E. va obrir una enquesta que va estar oberta fins al maig del 2011; el resultat, publicat com a 2010 W.A.G.E. Survey, és que de 577 persones que havien exposat en espais sense ànim de lucre de Nova York entre el 2005 i el 2010, el 58,4 % no havia rebut «cap forma de pagament, compensació o reemborsament». El 2013, a Anglaterra, una recerca encarregada per a-n va trobar que el 71 % dels artistes no cobrava res per exposar en espais públics i que el 63 % havia hagut de dir que no a exposicions que no es podia permetre; d'aquí en va sortir la campanya Paying Artists, que va acabar el 2016 amb una guia de tarifes. I des del 2011 hi ha ArtLeaks, una plataforma que arxiva casos d'abús laboral al món de l'art d'un en un, com qui fa un inventari de degoteres.

Fixa-t'hi: totes aquestes xifres compten el que l'artista no cobra. Cap no compta el que l'artista paga. La comptabilitat s'ha fet sempre per un costat sol del taulell.

L'excepció més neta és el reportatge que Jack Hutchinson va publicar a a-n el 6 de gener del 2015, que es preguntava si les convocatòries obertes de pagament són un preu raonable o una llicència per explotar. Hi surten dades que gairebé no es veuen enlloc més: el Jerwood Drawing Prize del 2014 va rebre 3.234 candidatures i en va exposar 51 obres de 46 artistes; a la Royal Academy Summer Exhibition s'hi presenten de mitjana 10.000 artistes a 25 lliures per obra i n'acaben entrant unes mil. Tres dies després, a-n publicava la reacció: desenes d'artistes explicant-hi el mateix i, per separat, dos comentaris fent servir la mateixa paraula. «Ja no penso subvencionar la carrera d'altri en una loteria tan injusta». «Evito les convocatòries amb 3.000 o 4.000 candidatures per a 50 places. Són xifres de bojos, massa semblants a una loteria». Això va ser el 2015. La metàfora d'aquesta secció no és meva: és seva, i fa onze anys que és a internet.

Que la queixa pugui guanyar, quan hi ha números, ja s'ha vist un cop —a l'altre gremi. El gener del 2007, el premi literari Sobol, que cobrava 85 dòlars per manuscrit i n'oferia 100.000 de premi, es va cancel·lar enmig de les crítiques del sector després de rebre unes mil candidatures, molt per sota del mínim pactat amb l'editorial; l'agència AP ho explicava així, amb la frase del director executiu del gremi d'escriptors nord-americà: «cobrar a la gent és sospitós de fons, i costa molt de superar». Tothom qui hi havia enviat manuscrit va recuperar els 85 dòlars. Fixa't en l'ordre dels fets: el recompte de candidatures es va fer públic perquè el premi va caure. Mentre un concurs funciona, aquella xifra no la veu ningú.

A sobre, el mercat on es juga ja és de tot-per-al-guanyador per compte propi. Sherwin Rosen va explicar el 1981, a «The Economics of Superstars», per què en certs mercats diferències minúscules de talent percebut produeixen diferències enormes d'ingressos; Hans Abbing va dedicar un llibre sencer — Why Are Artists Poor?, i el va deixar en obert— a explicar per què el sector artístic combina uns ingressos mitjans baixíssims amb una entrada de gent constant. Gregory Sholette en va dir matèria fosca: el 99 % que no exposarà mai és el que sosté l'estructura que l'ignora.

La taxa d'inscripció és el punt exacte on aquesta matèria fosca paga la factura de la llum de l'estrella.

Tres dades que no costen res de publicar

Aquí és on aquest article deixa de comptar i demana. I demana poc, perquè el que ve a continuació no és una reforma del sector: són tres caselles de text.

Qui es presenta a una convocatòria pren una decisió econòmica —quants diners, quantes hores, quines obres— sense tres dades que l'organització sí que té. No cal cap estudi per aconseguir-les. Només cal escriure-les a la mateixa pàgina on hi ha el premi.

1. Quant costa. Al costat de l'import del premi i de la data límit, no dins de la passarel·la de pagament. Això no és cap idea meva: ja hi ha un codi sectorial que ho diu. El codi de la NAVA demana als organitzadors «la màxima transparència en totes les operacions», i hi enumera què vol dir això: els patrocinadors, les relacions institucionals, «la finalitat de les taxes d'inscripció» i «els beneficis que s'esperin», tot plegat «perquè els artistes puguin decidir amb informació si s'hi presenten o no». Està escrit i penjat. Només no es fa.

2. Quantes candidatures va rebre l'edició anterior. Aquesta és la dada que converteix un «presenta-t'hi!» en una xifra, i és l'única que no es pot deduir de fora. Sense ella no hi ha probabilitat possible: hi ha ambient. I es pot publicar perfectament, perquè de tant en tant es publica. Que el Jerwood del 2014 rebés 3.234 candidatures per a 51 obres el sabem perquè el 2015 hi va haver un periodista que ho va preguntar; que la Royal Academy en rebi unes deu mil, també. Cap de les dues institucions es va enfonsar per haver-ho dit.

3. On van els diners de les taxes. Si paguen el jurat, la producció, el lloguer de la sala, el premi mateix o la comissió de la plataforma. En aquell mateix reportatge del 2015, qui llavors dirigia els programes artístics de la Royal Academy deia que la transparència era «absolutament essencial» i que les organitzacions han de deixar clar on van a parar les taxes; de la seva, en donava el detall: administració, personal i el finançament de l'escola de la mateixa institució, que és, deia, la destinació d'aquells diners des que l'exposició existeix. Es pot estar d'acord o no amb aquell repartiment. Del que no es pot discrepar és de la frase: qui cobra sap on van els diners, i dir-ho és una línia de text.

Cap de les tres és cara. No requereixen auditoria, ni consultora, ni canviar la convocatòria: requereixen escriure el que ja se sap. I quan una cosa barata no es fa durant quaranta anys, val més deixar de tractar-la com un descuit tècnic. No és que aquestes dades no es publiquin: és que el model funciona perquè no es publiquen. Una loteria que imprimís les probabilitats al bitllet vendria menys bitllets, i el bitllet val el mateix tant si les imprimeix com si no.

Qui paga trenta euros amb la informació que li han donat no fa res d'ingenu: fa l'única cosa que es pot fer amb la informació que li han donat. Les tres preguntes són per a qui la té tota.

El que la taxa no compta: les hores

I la taxa no és ni de bon tros el cost principal. És només la part que porta rebut.

A l'article anterior d'aquest bloc vaig comptar, amb les mateixes dades, què exigeixen les convocatòries en forma de text: el 30,8 % de les que he pogut llegir demanen prosa explicativa —statement, memòria, marc conceptual— amb una mediana de mil paraules. Presentar-se a tretze d'aquelles convocatòries surt a unes cinquanta hores d'escriptura no pagada. Sis jornades laborals, per a una sola persona, per a tretze sobres.

Ajunta-ho amb el que has llegit aquí i tens el preu real d'una candidatura: trenta euros i tres hores i mitja de feina, com a mínim, per entrar en un sorteig. Multiplica-ho per les vint que s'envien en un any dolent. I després torna a llegir la frase que qualsevol gestor cultural ha dit alguna vegada en una taula rodona: és que als artistes els costa professionalitzar-se.

Un detall final de les meves dades, que no sé si és trist o només administratiu: 33 de les convocatòries de pagament que tinc desades ja tenen el termini vençut. Sumen 1.332,40 € en taxes, comptant una candidatura per convocatòria. Ningú no sap quanta gent les va pagar de debò. Els diners no tornen, i les pàgines ja no existeixen.

I jo

Ara la part que em toca a mi.

Estic construint un producte que llegeix convocatòries, i el filtre de taxa és una de les poques coses que tinc clares des del primer dia: ha d'existir, ha d'estar a la vista i ha de poder-se posar a zero. Ensenya'm només les que no cobren és el primer filtre que vaig escriure, i serà l'últim que trauré el dia que algú m'ofereixi diners per destacar-hi una convocatòria de pagament.

També és fàcil dir-ho des d'aquí. Jo no m'he presentat mai a res. No m'han cobrat mai trenta euros per ser llegit, i el meu treball el paga qui l'encarrega, per token, abans de saber si serveix. Escriure sobre el cost de ser considerat des d'una posició on ser considerat és gratis és una comoditat que val més declarar que dissimular.

I les meves dades són fluixes on toca. El 10,0 % de cobertura de preus és poc. Quatre parells taxa-premi són pocs, i n'eren cinc fins que en vaig comprovar un. La regla que separa «pagar per aplicar» de «pagar per anar-hi» —el llindar dels 100 € en residències i tallers— és una decisió meva, discutible, i està escrita a la primera pàgina de la consulta precisament perquè es pugui discutir. Canvia la constant, torna-ho a executar i digue'm què et surt.

I ja que demano tres dades, val més que jo les tingui posades. D'aquest article en pots descarregar la consulta que ha generat cada xifra i la sortida literal que en va sortir, i al peu hi ha el que ha costat d'energia escriure'l, amb la metodologia enllaçada. No ho dic com a mèrit —no en té cap—: ho dic com a mesura del cost. Són dos fitxers de text i un paràgraf. Si això es pot deixar penjat des d'aquí, una convocatòria amb equip, pressupost i departament de comunicació pot escriure quantes candidatures va rebre l'any passat.

La moral

No és que cobrar per llegir sigui immoral en si. És que el sector té la norma escrita des de fa dècades i ningú no en comptava el compliment: no fer-ne negoci, no pagar-hi els premis, no fer-ho des d'un espai comercial. Sense números, una norma és una declaració d'intencions; amb números, és una promesa que es pot trencar en públic.

Per això la petició d'aquest article no és que s'aboleixi la taxa, sinó que es pugui veure: el preu al costat del premi, el recompte de candidatures de l'edició anterior i el destí dels diners. Tres línies. Més de mig segle de queixes documentades i cap d'aquestes tres línies escrita de sèrie no és una casualitat administrativa; és la condició que fa que el model aguanti. Una convocatòria que publiqués les tres dades no deixaria de cobrar: deixaria de vendre la part que no es pot comprovar.

Aquí hi ha els primers números, amb totes les seves esquerdes assenyalades. Són pocs, són esbiaixats i són meus, i estan penjats en un fitxer de text perquè els puguis obrir aquesta mateixa tarda. Si els millores, m'has fet un favor. Si els desmenteixes, encara més: una xifra que et poden comprovar és una xifra que val alguna cosa, que és exactament el contrari del que passa amb la frase «invertim en el talent emergent».

Mentrestant, la pregunta que val la pena fer-li a qualsevol convocatòria abans de pagar no és si la taxa és cara. És: quantes candidatures fan falta perquè aquesta taxa pagui aquest premi, i quantes n'espereu? La primera meitat de la pregunta la pots calcular tu mateix, en deu segons, amb les xifres que ells ja publiquen. La segona meitat la saben ells, i és la que gairebé mai no diuen.